apple

Avui vull fer una petita reflexió sobre el que estic veient últimament…. els “mac fan’s”… pero per fer-ho abans m’he de remuntar una mica en la historia…

Concretament a principis dels anys 90, quan començava a crèixer dins meu la febre pels aparells amb piles i llumetes… van aparèixer per mi Nintendo i Sega, amb les seves flamants consoles portàtils (GameBoy, GameGear, etc….), vale vale,… ja se que abans habien sortit altres consoles, pero jo, com qui diu, no em vaig adonar fins llavors.

Dons be, jo mai he sigut el tipic nen que ha tingut lo últim de lo últim, i les consoles no eren una excepció. Quan tothom tenia GameBoy, jo m’ho habia de mirar de lluny pero no vaig trigar gaire a tenirne una XD. Per aquelles dates, hi habien 3 opcions clares: La GameBoy (nintendo), la GameGear (sega) i la Lynx (atari). Recordo perfectament discussions al pati de la escola sobre quina era la millor de les 3, comparàvem, discutiem sobre els colors que podien mostrar, el que duraven les piles i de tot… i al final, no ens enganyem, ens acavabem cuasi barallant per poder defensar que la “nostra consola” era la millor del món, encara que tinguessim que dir coses que no eren “totalment certes”.

I el mateix va passar amb la SuperNintendo i la Megadrive!! Si tenies Nintendo, tot el que feia nintendo era gloria, i si tenies sega, el sonic era el teu Deu…

Dons be, avui en dia, parlant amb els amics em trobo cuasi el mateix panorama, si no tens un mac és que ets un pobre infeliç, i si tens un mac, has de seguir els passos de Steve Jobs com si fós el profeta del nou món (us recomano que vegeu les presentacions, amb la gent cridant com bojos).

Sincerament, ME LA PELA. Veig la penya comprant un iPod o un PentiumIV, sortint contents perque ara la seva vida millorara, podran tirar aquell “vell” PentiumIII que ja no els hi “tira”, o el “vell” minidisc, perque s’ha tornat super engorros tenir que passar les cançons una a una… simplement, lamentable, no creieu?

Ah si… millorar el nivell de vida, ser mes feliç… realment ho creieu? Sou mes feliços amb un ordinador més potent? o amb una webcam que te el doble de resolució??

Veig aquest factor sobretot amb els anomenats “maqueros”, gent que segueix el rastre de “baba” del senyor Steve Jobs com si fos or. També és dona auest factor a molts “peceros”, especialment amb els “gamers de la muerte” que compren targetes gràfiques cada 3 mesos i memories ultra-ràpides per poder passar dels 250fps als 300 en el counter (el qual el juguen sense textures, perque vagi ecara més ràpid). Simplement lamentable, és una cosa que no entendré. I lo millor de tot és que si dius que uses Windows XP i que jugues amb una “vella” Geforce3, et miren amb cara com: “uffff.. alla tu, pobre desgraciat, no saps el que et perds”… quan, diria que sc jo qui els veu com un bitllet verd amb potes… esperant ser mossegat per les grans empreses…

No us enganyeu, empreses com Micro$oft, Apple, nVidia, ATI, Intel, AMD, Nokia, Sony, Nintendo volen VENDRE i per fer-ho han de CREAR NECESSITATS ON NO LES HI HA. El que compris avui, dema et diran que és antic… i ells estaran contents que tu et gastis part del sou en el seu producte que fa X+1 respcte el que ja tenies, pero et volen fer veure que aquest +1 és vital per la teva existència, perque sino, no ESTAS IN.

I ara mireu al vostre voltant i digeume si veieu alguna cosa que no esta duplicada i sobra.. 2 ordinadors? 2 reproductors de música? 2,3,4 TV? Targetes gràfiques guardades en un calaix? Peçes de ordinador guardades “por ahi”?…. no us fa pena la vida que portem???

Jo ho he fet i realment m’he sorprès… possiblement començi a fer algo no comprant-me la PSP ni una tageta gràfica que suporti PixelShaders2.. al fi i al cap, si tinc PixelShaders1 ja puc fer cosetes, no? O possiblement no pugui resistirme i em gasti la pasta en un iMacPolles i accessoris, o una PSPolles o una GP32nardos o una NintendoDSDeLaMuerte…. segurament no em resistiré a algo… el marqueting és una tècnica molt depurada!!

Per cert, el super-teclat del Mac i el mouse es una puta basura, i si algun “maquero” m’ho nega que vingui a la cara i m’ho digui.